Des del dia de la Mercè i fins l'endemà vaig dur aquest parell de castanyes bordes a la butxaca tot el sant dia, tal i com tu em vas ensenyar.
Són les mateixes castanyes que fa uns anys em vas regalar, amorosament, per mirar de guarir aquells problemes de salut que em van assolar. A mig camí entre les bruixes i les trementinaires, entre l'esperança i la teva bondat infinita.
Així, si fa uns anys, remei popular o no, estic convençut que em van ajudar a superar les meves dolències, aquesta setmana, prement-les fort entre les meves mans, des de la butxaca estant, m'han acompanyat per assumir el dolor de la teva absència definitiva.
La meva àvia de bellíssim català ponentí. La meva iaia eternament bondadosa, agraïda i riallera.
La que sempre guardava uns dinerets, per pocs que fossin, pels seus néts. La il·lusió amb que ens donava aquell bitllet de pocs euros, multiplicava per infinit el seu valor.
La que sempre em tenia preparada una "xicolata" del Jolonch quan pujava al mas. Amb pa amb oli, amb una torrada a la llar de foc o bé queixalada a pèl, tal i com ella deia que era millor.
Descansa per fi, iaia, al costat del teu admiradíssim pare "al cel sigue". Nosaltres cuidarem, tan bonament com podrem, del padrí, inseparable i irreductible company del teu viatge, tot i que ja et ben asseguro que serà feina feixuga mirar d'omplir l'immens espai que tu abastaves.
No podré deixar d'estimar-te mai, iaia. Sempre viuràs en mi.
Vull seguir sent, tot el que em quedi de vida, com sempre em deies a mi i als altres néts, el teu "fillet".
Són les mateixes castanyes que fa uns anys em vas regalar, amorosament, per mirar de guarir aquells problemes de salut que em van assolar. A mig camí entre les bruixes i les trementinaires, entre l'esperança i la teva bondat infinita.
Així, si fa uns anys, remei popular o no, estic convençut que em van ajudar a superar les meves dolències, aquesta setmana, prement-les fort entre les meves mans, des de la butxaca estant, m'han acompanyat per assumir el dolor de la teva absència definitiva.
La meva àvia de bellíssim català ponentí. La meva iaia eternament bondadosa, agraïda i riallera.
La que sempre guardava uns dinerets, per pocs que fossin, pels seus néts. La il·lusió amb que ens donava aquell bitllet de pocs euros, multiplicava per infinit el seu valor.
La que sempre em tenia preparada una "xicolata" del Jolonch quan pujava al mas. Amb pa amb oli, amb una torrada a la llar de foc o bé queixalada a pèl, tal i com ella deia que era millor.
Descansa per fi, iaia, al costat del teu admiradíssim pare "al cel sigue". Nosaltres cuidarem, tan bonament com podrem, del padrí, inseparable i irreductible company del teu viatge, tot i que ja et ben asseguro que serà feina feixuga mirar d'omplir l'immens espai que tu abastaves.
No podré deixar d'estimar-te mai, iaia. Sempre viuràs en mi.
Vull seguir sent, tot el que em quedi de vida, com sempre em deies a mi i als altres néts, el teu "fillet".
"Les àvies, dels petits en diuen fillets, mai s'ha sentit una àvia que digui estigues quiet, netet, o neteta, i és que els estimen com fills, més aviat això, fillets."
Fragment del llibre "La inundació"
Olga Xirinacs